In cùsìna te èra tì che te imperea
parchè all’inverno te ne scàldea
quando che fòra sofìea al ventesìn
te cìàpea la càrega
e te te sentea là vezìn.
De fèr, de ghisa o smàltàda
quasi sempre sùn càntòn te èra sistemàda;
su sora la nàpeta come àn bàldachìn
col tubo che corea longo al mùr
pàr tàcàrse al càmìn
Trè sportèle
una pàr le legne, una pàr al sendro n’altra par al forno
quando che èra su le tècìe, fea an bòn odor intorno!
Quando che àl fògo scominziea a “càntàr”,
in parte la vascheta de l’acqua
te la fea fumàr!
Su la piàstra cinque o sie ànèi,
a secondo de la misura de le pignàte
al pì pìcìòl al’àvea àn bùsèt
par meter al gancèt.
Ogni matina
al primo pensier all’èra pàr tì;
carta, stech, fuminante
sel stentea cìàpàr
no restea che sofìàr.
Ma co la piàstra la se roventea
e càschea qualche giòza
era na ròba che te incàntea
bàlete de luce che scìòpàndo
le sàltea in lonch e in làrch in su e in do.
Le bronze, altra magia da vàrdàr
ma quel che pì ne consolea
sentir al fogo scìòpetàr
Vècìa stùa,
in casa te èra la ròba pì viva
da quando che se àlzea àl sòl
e fin a quando che àl morìa.
da una libera traduzione de la (cantada) a cura di Ennio Pavei
